divendres, 30 de març de 2012


EXCURSIÓ A LA PALITZANA

El dia 27 de març vam fer una eixida a la Palitzana per a aprendre de la natura en la natura, sobre tot perquè estàvem estudiant les plantes. Primer vam anar fins al Teular, d’allí vam agafar direcció a Santa Bàrbara, abans d’arribar vam trencar a l’esquerra i vam travessar un “riu”, el túnel sota la via i finalment: la Palitzana. En arribar-hi tot era diferent: l’olor, el so, ...però tanta màgia no senta bé, tots ens vam embrutar les sabates de fang i fins i tot alguns van caure!
Allí vam veure minerals, animals i vegetals. Vam esmorzar i vam jugar un poc. Després vam  començar una activitat molt xula: un treball com els científics que vam acabar després de dinar. Vam arreplegar totes les deixalles per que tot restara ben net i vam tornar a l’escola.
Va ser un dia que va començar meravellós i que va acabar molt bé.





Mónica – Dario – Estefan – Mohamed





dijous, 29 de març de 2012

L'ENCANTADA

"Les Encantades són esperits naturals que prenen figura femenina. Habiten coves, penyes, llacunes, ulls d’aigua, castells i tota mena de ruïnes."
Francesc Gisbert. Màgia per a un poble.

L’encantada

Ací a Cocentaina han passat moltes coses i d’aquestes s’han format moltíssimes històries però en aquesta ocasió, sols vos contaré una que és l’encantada del llavador de Cocentaina...

Açò era i va ser un iaio que contava als xiquets la història que, al llavador de Cocentaina hi havia una encantada. Si no vos en recordeu del que era una encantada vos aclariré que és una princesa que, per ser tan presumida, una malvada bruixa curruixa li va fer un encanteri que va consistir en deixar-la atrapada en algun lloc.

Imagineu-vos si es va escampar esta història que va arribar fins a Planes , quan va arribar allí, es deia que sols els més forts la veurien. Així que un xicot ben espavilat i que havia plantat l’orella, se n’anà cap a Cocentaina. Quan va arribar, es va acostar al llavador i, de sobte, un llamp va sorgir de l’aigua mentre una veu dolça i fina deia:

- - Hola, sóc l’encantada del llavador. Què prefereixes un tresor o a mi?

El xicot va pensar:

- - a qui preferisc, a eixa presumida o un tresor que pot ser de mentida? Jo per si de cas...

I el xicot va dir:

- - Als dos!

De sobte, la mateixa llum va sorgir de nou però aquesta vegada l’agafà a ell. Ja no s’ha sabut res més ni del xicot ni de l’encantada, sols es sap que va passar al llavador. Jo de vosaltres no m’acostava a la vora. Tot és un misteri que cal descobrir.

Clara Ferrándiz

dimecres, 28 de març de 2012

ADÉU YAGMUR

Hola seguidors del blog, ací teniu alguns missatges que els Dodobots han deixat per a acomiadar a Yagmur.

"Yagmur, ens has ajudat, amb tu hem aprés, ens hem divertit i el més important ha sigut que ens has ensenyat a ser bones persones com tu"
Maria Sellés

"Yagmur està a punt d'anar-se'n a sa casa. Ha fet un esforç per aprendre valencià i castellà. Ha sigut una meravella tindre-la al nostre costat!"
Bruno Cortés
"T'estimem Yagmur, no te'n vages!" Santi Sancho

"Yagmur, que sàpies que sempre et recordarem. Tot el que ens has ensenyat no es pot agrair. T'estimem"
Dario Pastor

"Ets la millor, gràcies per ensenyar-nos moltes coses de turquia. eres molt bona. Sempre se'n recordarem de tu. T'estime de cor."
Odette Navarro

"Em dona molta pena que se'n vaja però sabem que a Turquia podràs cumplir els teus somnis. La volem molt perquè és carinyosa, amable, treballadora. Mai t'oblidaré. Gràcies per tot Yagmur!"
Ester Cortés




ELS NYÍTOLS

"Els Nyitols són petits éssers fantàstics d'aspecte indefinit. Entren per l'orella de la gent i s'enfilen per la trompa d'Eustaqui fins arribar al cervell. S'hi instal·len tranquil·lament i se'l van menjant a poc a poc. No maten, només es mengen la memòria i fan venir moltes ganes de dormir."

Francesc Gisbert. Màgia per a un poble.

EL NYITOL MENJA CERVELLS

Tot va passar ja fa molt de temps en un poble anomenat Cocentaina. En una caseta vivia una xiqueta amb sa mare i el seu germà Marc. Aquella xiqueta es deia Llúcia, era divertida i molt llesta, anava vestida amb un jersei blau i uns pantalons vaquers. El germà, que era més petit que ella, era amable i graciós i solia vestir un xandall roig. La mare, que era molt feinera , sempre estava pendent dels dos germans.

El primer dia de vacances, Llúcia i el seu germà decidiren anar-se'n d'excursió a la Mariola. Ella pel camí anava dient el nom científic d totes les plantes i arbres al seu germanet. Quan ja duien molta estona caminant, Marc la va interrompre i li digué:
-Estic cansat de tant caminar. Per què no descansem una estona?
- Es que la mare s'enfadarà però la veritat, jo també estic cansada, parem una mica- va dir la xiqueta.
Mentre els dos xiquets descansaven tombats a terra, un malèvol animalet microscòpic es va enfilar pel timpà de la xiqueta fins arribar al cervell. A continuació, els dos xiquets marxaren cap a casa i quan arribaren, la mare, que els estava esperant, els va dir:
- Fills, quines plantes heu vist?
- Doncs... e... ai, com es deia eixa planta?- va dir Llúcia.
La mare, en veure que la xiqueta no se'n recordava de res, va cridar al metge. el metge la va mirar i remirar fins que...
- Ja ho sé! La teua filla té un nyítol!
- Què és un Nyítol?- va dir la mare sorpresa.
- És un animalet microscòpic que es clava pel cervell de les persones i va menjant-se'l.
- Això té alguna solució?- va preguntar la mare.
- Doncs... no crec! Aquest ésser tan xicotet ja fa temps que no està per ací per Cocentaina i com fa tant de temps que no en veig cap, no me'n recorde de la solució.
- Ah! no sé com podré suportar aquest problema!-va cridar la mare histèrica.
Marc, per tal de tranquil·litzar a sa mare, l'agafà de la mà i li digué amb veu fluixeta:
- Mare, Llúcia és la teua filla i també la meua germana, però ella no té la culpa del que li està passant, nosaltres hem d'ajudar-la.

La mare i el xiquet cuidaren i respectaren a Llúcia fins que un dia, estava tan malament que no els va conéixer, ni tan sols se'n recordava del seu nom i decidiren cridar novament el metge. Quan aquest arribà els digué:
- No sé si aquesta és la solució correcta però hem d'intentar-ho. Marc, a veure si és veritat que Llúcia t'ha ensenyat bé. M'has de dur la planta més verinosa de tota Cocentaina. Tu, Marieta, m'hauràs de dur i preparar el menjar que més li agrada a la teua filla, ho enteneu?
- Sí, sí- van dir tots dos.
El xiquet va fer cas i va dur l'Esprinosedonia, la planta que li havia demanat el metge i la mare va preparar lassanya i per fi li ho donaren. A les cinc hores de descans, Llúcia obrí els ulls i digué:
- Marc, mare, què feu tots mirant-me?
- Si tu sapieres pel que has passat... ja vories ja- va dir Marc.
Finalment la família convidà el metge a sospar i el nyítol quedà tancat en una botella de vidre i mai més tornaren a saber res d'ell.
Maria Sellés

dimarts, 27 de març de 2012

LA PALITZANA


Què bé ens ho hem passat!

dilluns, 26 de març de 2012

LES ANIMETES DEL PURGATORI

"Les Animetes del purgatori són tres velletes, molt velletes, totes endolades i tapades amb gruixuts mantons de llana negra. L'una és geperuda, que quasi el nas li tocava a terra; l'altra tenia els ulls afonats i horriblement rivetats de roig; la tercera mostrava un braç molt més llarg que l'altre i per això feia un posat molt esgarrifós."
Enric valor. Rondalles valencianes.

"Les Animetes del purgatori necessiten ser recordades (...) A canvi poden ajudar els vius (...) avisen de la proximitat d'un perill, troben coses perdudes i auxilien, en especial, els parents que travessen per un trencacolls."
Francesc Gisbert. Màgia per a un poble.

ANIMETES DEL PURGATORI

Hi havia una vegada un xiquet desordenat que vivia en un país molt llunyà. La seua sort era que al seu país hi havia animetes del purgatori que l’ajudaven a trobar les coses que perdia. Les animetes medien més o menys setanta-cinc centímetres, portaven llençols blancs, sabates negres i el pèl blanc. La veritat és que pareixien iaies de noranta anys. Un dia en la classe del xiquet, van traure el càlcul mental i, com ell no el tenia va dir:

- Animetes del purgatori.

I les animetes del purgatori van deixar el càlcul mental al seu calaix. Tres hores més tard, va passar el mateix, al xiquet se li van oblidar les claus de casa i va repetir:

- Animetes del purgatori

Les animetes del purgatori van pensar:

- Estarà utilitzant-nos?

- Jo crec que sí- va dir l’altra.

- Jo també- va dir la tercera.

I al xiquet se li van perdre els tasos:

- Animetes del purgatori.

Però elles no li van contestar. El xiquet insistia, però res. Finalment va anar a la seua habitació i va veure una nota que posava:

“Xiquet, has de ser més ordenat perquè nosaltres hem d’estar en altres llocs. Ens promets que tindràs responsabilitat i ordre en el teu deure? Sabem que ho faràs. Gràcies.

Signat: les animetes del purgatori”

Natxo Faus

divendres, 23 de març de 2012

EL TRIB REIAL

"El Trib Reial són una colla d'homes i dones que volen per l'aire en remolí, ballant, cantant i tocant música de guitarra. No es sap el motiu però sembla que estan condemnats a ballar eternament."
Francesc Gisbert. Màgia per a un poble.
i ací teniu una nova rondalla...

EL TRIB REIAL

Això era i no era un pare anomenat Lluís i una filla anomenada Laura, que vivien al Mas de Llopis però estaven a punt de mudar-se a un altre. La nit d'abans Laura no podia dormir així que son pare li contà una història sobre el “Trib Reial”, uns éssers fantàstics de la Comunitat Valenciana molt xicotets i no molt bons. Ella es quedà sorpresa. Al tocar les dotze, la xiqueta amb el seu cabell ros com l'or, escoltà música i pensà que no seria res. Però ho tornà a sentir i es preocupà. Decidí eixir a veure què era i per sorpresa seua vegé una colla de “Tribs Reials” molt divertits que se la volien endur, aleshores ella recordà la història i entrà corrent a explicar-li-ho a son pare. Ell, que era fuster, ideà un pla:

-Ja sé, construiré una caseta per a estos entremaliats i en un cartell posarà Entreu a la vostra llar” i quan entren els tanquem dins.

Pensat i fet ho preperaren. En atrapar-los la noia els digué: vostra llar” i quan entren els tancarem dins.

-Dediqueu-vos a altra professió, no podeu ser així d'entremaliats tota la santa vida!

-T'ho prometem, xiqueta!-digueren estos intentant eixir.

-Si ho torneu a fer – digué el pare – us atraparé i no eixireu.

-Tracte fet! - contestaren a cor.

Els soltaren i ara són bons. Pare i filla no es mudaren i ells i aquells sers es feren amics. Conten que al Mas de Llopis, de nit apareixen els esperits d'aquesta amistat.

Marta Jordà


dijous, 22 de març de 2012

LA BRUIXA CURRUIXA

"La bruixa curruixa era una de les tantes bruixes invocades per fer por als xiquets. Era lletja i malcarada, amb nas ganxut, berrugues, desdentada i rialla macabra. S'emportava els xiquets per menjar-se'ls"
Francesc Gisbert. Màgia per a un poble.

LA BRUIXA CURRUIXA

Supose que coneixeu aquesta història, no? Doncs us la contaré:

Fa molt de temps, ací a Cocentaina, vivia una xiqueta que li agradaven molt les aventures. Es deia Marta, tenia els ulls blaus, els cabells castanys i moltes piguetes a la cara.

Un dia Marta anà al castell del poble. Quan entrà va sentir una veu esgarrifosa que cridava:


- Xiqueta insolent! Com t'atreveixes a molestar-me en aquest moment! T'enxamparé i et menjaré amb unes creïlles!!

Marta s'esglaià, però això no va ser el pitjor, aparegué una senyora. Aquella senyora tenia els cabells verds, els ulls negres i una enorme berruga al nas. Marta va fugir, però la senyora l'atrapà ràpidament, l'agafà de l'orella i la dugué escales amunt. Marta pensant va descobrir que aquella senyora tan lletja era la Bruixa Curruixa, la bruixa menja-xiquets! La bruixa tancà a Marta dins d'una gàbia, es clavà les claus a la butxaca i encengué el foguer. Marta buscava la manera d'escapar, observant va notar que una barra estava mig fluixa. La malvada senyora anà al rebost, Marta va soltar fàcilment aquella barra i escapà de la gàbia. Entrà la bruixa, que es posà roja de ràbia al veure que Marta no estava.

El que ella no sabia era que tenia a Marta darrere, espentà a la bruixa al foguer i la cremà.

Clara Pascual



dimecres, 21 de març de 2012

ENRONDALLA'T

" Vet aquí que en aquell temps que les bèsties parlaven i les persones callaven..."

aquest ben bé podria ser el començament d'una de les nostres estimades rondalles, eixos relats que han arribat als nostres dies perquè algú ens les ha contades. Diuen que fa molts anys, a poqueta nit, quan fora de casa feia un fred de mil dimonis, parents i amics seien junts a la vora de la llar i es contaven rondalles. Aquests relats parlaven de sers fantàstics (donyets, bruixes, dones d'aigua...) que es barrejaven amb la gent del poble i feien malifetes. Era fàcil reconèixer en aquestes històries alguns dels llocs més emblemàtics dels pobles de la comarca per això les feia tan creïbles i tan reals. Ara s'ha perdut la tradició de contar-se rondalles però, com a nosaltres ens agrada inventar-nos històries, hem pensat de publicar-ne una cada dia, així tornarem a recordar sers tan misteriosos com les mumerotes o els uendos.
Ah! Que no sabeu qui són aquests! Doncs, no us preocupeu que nosaltres us ho anirem explicant.
Enrondalleu-vos amb nosaltres!

dimarts, 20 de març de 2012

zonaClic

Per a practicar llengua entra a la zonaClic

divendres, 2 de març de 2012

LES MATES SÓN AVORRIDES?

il·lustració de Petra Rau

Ja fa temps que en mate estem estudiant les fraccions i hui per fi hem canviat de tema. Ara estudiem les mesures de longitud i, encara que són facilíssimes, pots repassar-les mitjançant jocs a l'ordinador. Si no t'ho creus, clica damunt de la paraula marcada en un color diferent.


Ah! i si eres dels que el càlcul mental et va una mica regular, pots practicar en aquesta altra web entrant a l'apartat CICLE SUPERIOR. Veuràs què bé t'ho passes!

dijous, 1 de març de 2012

CANVI CLIMÀTIC


Sempre que ve Yagmur a classe ens sorprén. Ahir vam gravar en vídeo un poema que s'ha inventat sobre el medi ambient i hui ens ha explicat amb imatges que la Terra està en perill si no canviem els nostres hàbits de consum. A nosaltres ens ha convençut i hem descobert que tots i totes podem SALVAR LA TERRA.

Moltes gràcies Yagmur per recordar-nos-ho!

il·lustració d'Alessandra Fusi