Cada vegada que obria la finestra una brisa suau em pegava al meu rostre. el primer que admirava, un arbre, que era el meu millor amic. Allí guardava mil i un secret. M'ho passava molt bé en l'estiu amb la seua ombra i a l'hivern, l'observava des de la meua finestra.
Un dia llegint el periòdic...
"Aniversari. Quaranta anys d'un arbre a la plaça de València..."
I un poc més avant... No! Anaven a tallar-lo!
Aquella nit me'n vaig anar a dormir amb l'ànima en pena. Vaig estar tota la nit en vela. Aquell matí, vaig obrir la finestra i no vaig notar res, ni una brisa. L'única cosa que vaig veure va ser l'arbre al terra i vaig començar a plorar. No podia ser. Ell havia estat tota la vida amb mi.
El volia molt.
Alba Gallego
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada