Misteri a la Mariola

Això era i no és una xiqueta d'uns deu anys, molt feinera i feliç que vivia en Cocentaina . Sempre cantava una cançó que deia així:

“Jo sóc marieta una xiqueta, molt molt xicoteta i feinereta”

A Marieta li agradava molt el blau així que sempre portava una falda, una jaqueteta i un llaç del cabell blaus que li agradava conjuntar amb la samarreta roja igual que les seues sabates.

Tot allò va passar el dia en que Marieta anava del seu poble fins l'altre que hi ha al passar la Mariola. Anava amb una motxilla verda i dins portava uns llibres especials per a la seua amiga Clara, que per cert eren els llibres que ella li havia deixat. Amb tot, va posar marxa cap la Mariola. Després d'unes hores de caminar, es va fer de nit i Marieta va veure allà lluny una cova i va decidir dormir allí. Va entrar, va encendre una foguera i de seguida es va gitar i va tancar els ulls. De sobte va sentir una veu que deia:

- No tingues por que sóc bona!

I Marieta es va alçar i espantada li va preguntar:

- Pe,però... tu qui ets?

- Sóc Lluna, una xica que va morir ací per por a l'exterior. No tinc res i sóc un esperit atrapat.

- Jo sóc Marieta, i he de fer un viatger fins casa de Clara jo a soles, vols vindre amb mi?

- ¡Sí! ¡Sí!

Així totes dues van dormir. Al matí van partir i continuaren el viatge juntes. Van arribar i Marieta va presentar Clara a la seua amiga Lluna. Gràcies a Marieta, Lluna es va alliberar i la seua pols blava, que era la seua anima va anar al cel.

Tania Colomer