Aquest missatge tan bonic ens l'ha regalat la nostra companya Esther Cortés.

Moltes gràcies per tindre un pensament tan positiu i compartir-lo!

PREMIS SAMBORI 2012

Hui es lliuren els premis Sambori 2012 i per això volem dedicar-li aquest espai.


Com tots i totes sabeu, a la nostra escola hi ha molts xiquets i xiquetes que tenen bones idees per a escriure històries per això enguany van ser guardonats  amb els premis Sambori de la comarca la Classe dels MÚSICS (INFANTIL 4 anys), la Classe dels ROBOTOCS (INFANTIL 5 anys), BILAL ZAITOUNI ALLALI (2º PRI)  i  ÀLEX SEGURA MONTAVA. El passat 30 de març van anar a Alcoi a arreplegar els premis i estaven tots molt contents. Enhorabona!
Nosaltres també vam participar i van haver algunes històries que van ser molt interessants i si no us ho creieu, comproveu-ho vosaltres mateix. 

BERA I EL FANTASMA

A mi sempre m’han agradat les històries de fantasmes i totes eixes coses, així que quan Carme ens va dir que s’inventàrem una història de fantasmes enseguida em vaig inspirar, però la nit en que va sorgir aquesta història van començar a passar-me coses estranyes. Si per la nit voleu vore una llum que es mou darrere la porta de la vostra habitació, que algú toque a la vostra finestra encara que estigueu a l’últim pis o sentir alguna presència invisible, aquesta història és perfecta, però si teniu por, millor no sentir ni el principi.

Aleshores, la voleu sentir, o no?                                                                

Tot començà quan Bera tenia 6 anys. S’havia canviat de casa encara que vivia al mateix poble. Un dia, a la nova casa, Bera trobà una porta xicoteta i sense pensar-ho la va obrir. Dins hi havia un munt de camisons vells. Bera va sentir por i se n’anà a buscar el seu germà. Li va  ho contar tot però el germà no es va creure res, així que Bera li va dir que anara i que ja ho voria ell amb els seus propis ulls. Anaren on estava la porteta i la xiqueta l’obrí, però no hi havia res!

Bera finalment va oblidar aquella experiència i passaren els anys. No obstant, un dia a la nit va escoltar a una xiqueta d’uns 5 anys cantant i llavors va mirar per la finestra cap a una casa abandonada que hi havia enfront de la seua. Asseguda en una vella finestra hi havia una xiqueta de rostre pàl·lid i fosques ulleres sota els ulls, que portava un dels camisons que havia trobat ella fa uns quants anys. Bera tancà la porta i se n’anà corrent a aquella porteta quasi oblidada, la va obrir i tornaren a aparèixer aquells camisons, però...  en faltava un! Bera va començar a sentir un intens terror i des de llavors tots els dies apareixia aquella xiqueta en la finestra de la casa ruïnosa.

Un dia Bera fent-se la valenta, quan va ser de nit,  s‘acostà a aquella casa vella. Quasi tremolant va entrar i llavors va sentir en la foscor els cants de la xiqueta, no va poder suportar la por i se’n eixí corrents.

A l’endemà, més tranquil·la però intrigada va arrimar-se a la biblioteca per a investigar i llavors va descobrir que la seua casa i la que estava abandonada enfront eren diferents edificis d’un vell orfenat i que una xiqueta havia mort al caure d’una finestra. Bera tenia por però eixa mateixa nit tornà a entrar en la casa infernal. Al fosc interior passava un cosa estranya, ja no se sentia el cant de la xiqueta... Bera va buscar la finestra  on solia vorer la xiqueta per tractar de descobrir alguna cosa més. En el moment en que es va asseure en el mateix lloc va notar un impuls per darrere que va fer que Bera caiguera i per desgracia que morira.

Fou una mort misteriosa. Ningú no comprenia perquè havia caigut però des d’aleshores la gent d’eixe barri diu que totes les nits se sent el cant sinistre de la xiqueta que cantava en la finestra i ningú no vol passar per allí.

Se’n veniu amb mi?

Clara Ferrándiz

5é B

NOEMI I LA FADETA REBOLICADA

Noemí, una netejadora molt simpàtica, treballa al meu col·legi. Ella no vol ser netejadora, somnia en ser escriptora, escriu molt bé. Els seus cabells negres amb metxes rosses van  a conjunt amb un mocador morat que sempre du al cap. Sempre va amb un vestit molt simple del mateix color, amb sabatetes de tacó. Té uns ulls blaus com el mar. Neteja sempre a mitjanit perquè té l'esperança de veure un ésser fantàstic per a que complisca el seu somni.

Una nit, com de costum, Noemi se'n va anar a netejar a l'hora indicada. A l’entrar en la classe de 5é A, que era bastant gran, es va quedar sorpresa de tant desordenada com estava. Hi havia vàries taules amb capses de material al centre i dins de les capses hi havia retoladors, llapis... Ah!  i també estava la taula de la mestra, per suposat. Entrà  tota contenta i somrient i es posà a netejar. Va passar un minut, dos, i al cap d'una estona escoltà una riallada burlesca per la pissarra. Molt a poc a poc s'apropà i... Hi havia una fada rebolicant-ho tot! Era d'uns 5 centímetres, comparada amb un regle era més xicoteta. Porta-va un vestidet molt original blau amb sabatetes i una  corona a conjunt. Tenia el cabell pèl-roig i els ulls marrons com la xocolata desfeta. La pobra era molt solitària. La xicona es va quedar sorpresa i amb vergonya va preguntar:

-        Qui ets tu? D'on vens?

-        Hi, hi! Sóc la Fadeta Rebolicada i vinc del terrat de l'escola! -va contestar ella esborrant la pissarra.

-        Doncs ja que estàs ací, complix el meu somni, que és, per supost ser una gran escriptora.

-        Jo no complisc somnis, tan sols sóc re-bo-li-ca-do-ra!-va dir enfadant-se

-        Doncs no reboliques tant i ajuda un poc, que la classe costa d'ordenar, saps!-li va dir cansada.

-        Deixa de dir badocades. I ara que tinc al davant, la persona més imaginativa que he conegut, em dius com et diuen?-va dir tota presumida amb les mans a la cintura. 

-        No t'ho diré, perquè com no vas a ajudar-me.-va contestar la netejadora girant-se de cul.

-        Dis-m’ho, per favor.-va dir ella agenollant-se al davant

-        No, no i no.

-        Doncs fem un tracte, tu em dones menjar i em dius el teu nom i jo ordene amb tu i complisc el teu somni.-va dir amb cara de llesta.

-        No sé si creure’t, m’ho promets?-va preguntar poc convençuda.

-        Clar que sí!-va dir ella animada.

-        No sé, no sé...

-        T’ho promet.

-        Esta bé, tracte fet.-va dir no convençuda del tot.

-        Yupi, viva, bé!!! - va contestar la fadeta molt contenta.

Finalment es van fer amigues i les dos compliren el tracte. Ara la fada es diu Fadeta Bondadosa, i Noemí escriu el seu primer llibre “Tots són amics”. Aquest llibre tracta el tema de que tenim que fer noves amistats i ser generosos amb els amics, així ens voldran més. Cada nit es veuen, un dia a cada classe, per contar-se les seues cosetes. Una volta a la llarga fan alguna festeta i s’ho passen d'allò més bé. Noemí no diu res a ningú, és una amistat secreta i estan segures que mai es separaran, com un llibre amb els fulls. Són les millors amigues del món, i si algun dia les vegeu, uniu-se a elles, s’ho passareu molt bé. Fins la pròxima aventura amics!

Marta Jordà 

5é A

DONYACAL

Vaig obrir els ulls i era de nit. Entre les ombres vaig vore un objecte que es movia i em vaig alçar d’un bot! Sense fer soroll em vaig apropar poc a poc i quasi caic a terra. Era un donyet molt xicotet d’un color estrany com púrpura i tenia uns ulls verds. La veritat, no ho veia bé perquè era de nit però el que sí que veia era  que duia alguna xicoteta motxilla que pareixia un sac, i quasi era més gran que ell. Sí, sí. em vaig quedar al·lucinada!. De sobte  van obrir la llum i  era ma mare que em va dir tota preocupada:

-Què fas desperta? És hora de dormir.

-Estava dormint però és que un donyet m’ha despertat...- li vaig contestar tota sorpresa.

-Sí, segur, vinga a dormir!-  va contestar ma mare rient.

Jo li vaig fer cas però tota la nit vaig estar pensant en el donyet.

            Quan em vaig despertar pel matí estava tota preocupada  per vore si havia aparegut per algun lloc de la casa. El vaig buscar darrere de l'armari, baix del llit i fins i tot en un estoig que tenia per l’habitació. Però no el vaig encontrar així que me'n vaig anar a  esmorzar i, de camí cap al col·legi, vaig sentir un soroll dins la meua motxilla. Me la vaig  llevar de pressa i corrent. Enmig del carrer, vaig abocar tots els llibres al terra. Estava segura de que estava el donyet  allí i jo estava emocionada per poder veure’l millor. Però  després de buscar per tots el llocs, no hi havia res; bé, si  hi havia, els llibres de l’escola! Vaig continuar sense donar més importància a l’assumpte i vaig pensar que  havia segut un somni i  m’ho havia imaginat. Potser  que ma mare tenia raó!

            Quan vaig acabar el cole vaig anar a casa però no em vaig llevar del cap al donyet.   Va passar la vesprada  i ja després de sopar, me'n muntava a la meua habitació per anar-me’n a dormir quan, de sobte, vaig sentir unes cuscanelles a la meua panxa. Mire tota espantada i...era el donyet! Entusiasmada i un poc espantada el vaig mirar mentre m’apropava. Ara sí  vos puc dir que era xicotiu com un agulla i prim com  un esquelet de una formiga. Tenia una boina tan marró com  la xocolata i el sac era d’un coloret tan claret que ni es veia.   Jo xiuxiuejant li vaig dir:

- Què fas ací? Eres de veritat?

- Jo sí que sóc de veritat i tu, eres una geganta?- em va contestar ell tot ofés.

- No sóc una geganta, sóc una humana!- li vaig dir jo.

El donyet, després d’una estona d’observar-me, va dir

- A tu com el diuen, a mi Donyacal!

- A mi Estela- li vaig contestar- Tu voldries ser  el meu amic?

- Sí ,sí per suposat.- va mostrar ell contentíssim.

- Però primer m’has de dir  per què tens eixe nom, val?

El donyet, després de pensar-ho una estona em va contestar un poquet avergonyit:

- M... el meu nom... em dic així perquè sóc el que et furte calcetins. Normalment et furte un parell perquè jo hi visc en ells.

- Val no passa res, jo mateixa et faré una casa!- li vaig contestar un poc il·lusionada.

Li vaig fer una casa en un calcetí de llana, era estupenda!  i tenia un llitet tan xicotiu com el dit menut que vaig situar al costat de la meua tauleta de nit. Pareixia el meu fill  perquè jo, cada dia, el gitava, l’alimentava, el vestia i jugàvem junts. Era el nostre secret! No sabia ningú que tenia un donyet i això m’encantava. Quan a classe parlàvem d’éssers fantàstics, i els meus companys deien que no existien, jo dissimulava perquè en tenia un i mirava cap a un altre costat rient per dins.

Va passar un temps i un dissabte del mes de febrer, tota la meua  família va anar a  la caseta de la meua iaia i jo em volia endur a Donyacal. El vaig col·locar a la butxaca de la meua camisa i vaig pujar al cotxe de mon pare. Després de dinar, ja no podia aguantar-me més i els ho vaig contar però tots s’ho van prendre a broma. Es reien de mi i pensaven que era la meua imaginació i ningú s’ho va creure. Com que ningú em feia cas  jo vaig treure de la butxaca a Donyacal i es van quedar sorpresos. Donyacal els va parlar i els va contar que ell existia de veritat i la seua família vivia en altres cases de xiquets desastres que es deixen els calcetins desordenats per tot el món. Des d'eixe dia  Donyacal va cridar a la seua família i van viure al nostre poble, així que, mireu bé en la vostra habitació, per si de cas trobeu algun donyet amagat dins dels vostres calcetins.

Estela Mora

5é B

DANIEL, LAURA I EL MAGIC FOLLET MENJALLIBRET

  

Hi havia una vegada un xiquet i una xiqueta que eren germans als quals es deien Daniel i Laura. Daniel tenia 12 anys, era baixet i tenia els cabells rossos. Anava vestit amb un sueter roig i uns pantalons vaquers. Daniel tenia un problema, era molt tímid amb els desconeguts. En canvi Laura, que tenia 5 anys, li agradava molt fer amistat amb la gent. Ella era baixeta amb els ulls blaus, anava vestida amb un vestit verd de floretes vermelles.

Daniel i Laura vivien en un poble anomenat “Villaverda”, era xicotet, els carrers eren molt estrets, sols tenia un inconvenient, no hi havien quasi fàbriques ni tendes per a poder treballar.Tot va començar un dia quan els pares dels xiquets varen decidir anar-se’n del poble “villaverda” per anar-se’n al poble “el donyet amagadet” a buscar feina per al pare.

Al cap d'uns dies, quan ja s'havien mudat al poble “el donyet amagadet” i era el primer dia de classe:

-Mare, jo  no vull anar al cole, no conec a ningú i els xiquets es burlaran de mi.-va dir Daniel.

-Fill meu, no digues això, ningú es burlara de tu, el cole és per a tots.-va dir la mare de Daniel.

Per fi Daniel  va decidir anar al col.legi i va agafar de la mà a la seva germaneta Laura. Quan arribaren al col.legi Laura enseguida va fer moltes amigues. Daniel en canvi no va ser ni capaç de presentar-se, perquè quan va arribar un xiquet molt maleducat anomenat Jordi li va dir:

-Nosaltres no volem a xiquets que venen d'un altre poble, faltaria més home!

 Daniel, tot angoixat i deprimit va preferir quedar-se a l'hora del pati fent el deure, mentre que...nyam, nyam!

-Qui és? hi ha algú ahí?-va dir el xiquet tot espantat.

A continuació una veu molt fluixeta es va sentir:

-Eh... és que jo...

-Ostres! Tu qui eres?-va dir Daniel mirant cap a la taula

-Doncs jo sóc un pobre follet anomenat Menjallibret.

-I què estàs fent ací, Menjallibret? no veus que et poden descobrir?

-Ja ho sé xiquet però es que fins ara mai ningú s'havia quedat a l'hora del pati. Ah, per cert, jo m'he presentat, però i tu?-va dir el follet.

 El xiquet es va presentar i li va explicar el seu problema. Menjallibret ja que estava li va ensenyar els seus poders màgics: donar valor a qui ho necessita, fer que els xiquets no tinguen enveja,... i a part el que menjava: llibres. A continuació Menjallibret va dir:

-Daniel, necessites que t'ajude en alguna cosa?

-Doncs, si és veritat que vas a ajudar-me, podries ajudar-me en no ser tan tímid i que els demés em respecten.- va dir Daniel

-Jo no estic segur de poder-te ajudar, l’únic que et pots ajudar eres tu mateix . Simplement has de pensar  com si els demés foren algun familiar estimat com la teva germaneta Laura i si algú et diu alguna cosa que no t'agrada, explicar-li ho amb les teves pròpies paraules per a que et comprenga.

I així és com Daniel va perdre la seva timidesa i el màgic follet Menjallibret no sols va continuar alimentant-se de llibres, sinó que també continuava i continuava alimentant el cor i l'estima de tots els xiquets.

Maria Sellés

5é A

POESIA

Quant ens agrada la poesia! 
Cada vegada l'entenem millor perquè Enric ens fa veure que darrere de cada vers hi ha amagat un sentiment. Que ens agrade no vol dir que no ens coste una miqueta crear els nostres propis poemes, ara bé, partint dels que ja estan fets podem fer obres tan xules com aquestes.

EL SOMNI D'IVAN

Hem vist la pel·lícula El somni d'Ivan i hem aprés a detectar molts conflictes.

VISITA DEL CENTRE D'ESTUDIS CONTESTANS

Hui han vingut a fer-nos una xarrada Pere i Iván, dos membres del Centre d'Estudis Contestans. Ens han contat com van ser els  orígens de la seua associació i a què s'han dedicat. Ens han explicat allò que han descobert sobre les restes prehistòriques de la comarca i ens han portat la primera punta de fletxa que van trobar. Ha sigut superemocionant veure com trencava en llesques una pedra de sílex i sobretot, poder tocar una pedra polida del neolític! Els hem promés que els tornaríem la visita així és que haurem d'anar a visitar el museu del CEC. De segur que allí fem algun que altre descobriment!

ELS ESCUTS

Aquests darrers dies hem estat participant d'un projecte per conèixer alguns dels escuts més importants de Cocentaina. Primer vam participar en una Gimcana on dues monitores molt divertides Marina i Júlia ens van explicar moltes coses fent servir els jocs. En acabant, vam dibuixar el nostre propi escut i finalment hem estat modelant en fang els escuts de les famílies dels Corella i els Estanya , ens estan quedant xulíssims!