DONYACAL

Vaig obrir els ulls i era de nit. Entre les ombres vaig vore un objecte que es movia i em vaig alçar d’un bot! Sense fer soroll em vaig apropar poc a poc i quasi caic a terra. Era un donyet molt xicotet d’un color estrany com púrpura i tenia uns ulls verds. La veritat, no ho veia bé perquè era de nit però el que sí que veia era  que duia alguna xicoteta motxilla que pareixia un sac, i quasi era més gran que ell. Sí, sí. em vaig quedar al·lucinada!. De sobte  van obrir la llum i  era ma mare que em va dir tota preocupada:

-Què fas desperta? És hora de dormir.

-Estava dormint però és que un donyet m’ha despertat...- li vaig contestar tota sorpresa.

-Sí, segur, vinga a dormir!-  va contestar ma mare rient.

Jo li vaig fer cas però tota la nit vaig estar pensant en el donyet.

            Quan em vaig despertar pel matí estava tota preocupada  per vore si havia aparegut per algun lloc de la casa. El vaig buscar darrere de l'armari, baix del llit i fins i tot en un estoig que tenia per l’habitació. Però no el vaig encontrar així que me'n vaig anar a  esmorzar i, de camí cap al col·legi, vaig sentir un soroll dins la meua motxilla. Me la vaig  llevar de pressa i corrent. Enmig del carrer, vaig abocar tots els llibres al terra. Estava segura de que estava el donyet  allí i jo estava emocionada per poder veure’l millor. Però  després de buscar per tots el llocs, no hi havia res; bé, si  hi havia, els llibres de l’escola! Vaig continuar sense donar més importància a l’assumpte i vaig pensar que  havia segut un somni i  m’ho havia imaginat. Potser  que ma mare tenia raó!

            Quan vaig acabar el cole vaig anar a casa però no em vaig llevar del cap al donyet.   Va passar la vesprada  i ja després de sopar, me'n muntava a la meua habitació per anar-me’n a dormir quan, de sobte, vaig sentir unes cuscanelles a la meua panxa. Mire tota espantada i...era el donyet! Entusiasmada i un poc espantada el vaig mirar mentre m’apropava. Ara sí  vos puc dir que era xicotiu com un agulla i prim com  un esquelet de una formiga. Tenia una boina tan marró com  la xocolata i el sac era d’un coloret tan claret que ni es veia.   Jo xiuxiuejant li vaig dir:

- Què fas ací? Eres de veritat?

- Jo sí que sóc de veritat i tu, eres una geganta?- em va contestar ell tot ofés.

- No sóc una geganta, sóc una humana!- li vaig dir jo.

El donyet, després d’una estona d’observar-me, va dir

- A tu com el diuen, a mi Donyacal!

- A mi Estela- li vaig contestar- Tu voldries ser  el meu amic?

- Sí ,sí per suposat.- va mostrar ell contentíssim.

- Però primer m’has de dir  per què tens eixe nom, val?

El donyet, després de pensar-ho una estona em va contestar un poquet avergonyit:

- M... el meu nom... em dic així perquè sóc el que et furte calcetins. Normalment et furte un parell perquè jo hi visc en ells.

- Val no passa res, jo mateixa et faré una casa!- li vaig contestar un poc il·lusionada.

Li vaig fer una casa en un calcetí de llana, era estupenda!  i tenia un llitet tan xicotiu com el dit menut que vaig situar al costat de la meua tauleta de nit. Pareixia el meu fill  perquè jo, cada dia, el gitava, l’alimentava, el vestia i jugàvem junts. Era el nostre secret! No sabia ningú que tenia un donyet i això m’encantava. Quan a classe parlàvem d’éssers fantàstics, i els meus companys deien que no existien, jo dissimulava perquè en tenia un i mirava cap a un altre costat rient per dins.

Va passar un temps i un dissabte del mes de febrer, tota la meua  família va anar a  la caseta de la meua iaia i jo em volia endur a Donyacal. El vaig col·locar a la butxaca de la meua camisa i vaig pujar al cotxe de mon pare. Després de dinar, ja no podia aguantar-me més i els ho vaig contar però tots s’ho van prendre a broma. Es reien de mi i pensaven que era la meua imaginació i ningú s’ho va creure. Com que ningú em feia cas  jo vaig treure de la butxaca a Donyacal i es van quedar sorpresos. Donyacal els va parlar i els va contar que ell existia de veritat i la seua família vivia en altres cases de xiquets desastres que es deixen els calcetins desordenats per tot el món. Des d'eixe dia  Donyacal va cridar a la seua família i van viure al nostre poble, així que, mireu bé en la vostra habitació, per si de cas trobeu algun donyet amagat dins dels vostres calcetins.

Estela Mora

5é B